Els organitzadors del Teatre de Barra porten ja tres anys proposant al públic experiències teatrals diferents però sempre al voltant de la barra d’un bar. Experiències tan estranyes com les de la segona i tercera edició, on el espectadors quedaven tancats dins un bar i no podien sortir. Després, els maquiavèl·lics organitzadors varen pensar que era el torn de la clandestinitat. Sota el lema de la Llei Seca, sis dramaturgs reflexionaren al voltant d’aquesta temàtica. Alguns amb una mirada analítica i denunciadora, ens parlaren de la censura i les restriccions de llibertats tan bàsiques como ara llegir en la teva pròpia llengua, o la inevitable decadència d’una relació sentimental i els consegüents amors prohibits, de la compulsiva necessitat de matar d’un misteriós personatge, o com el fet de ser botxí o víctima depèn de vegades de no estar en el bàndol adequat. D’altres, en clau de comèdia, ens feren riure proposant projectes delictius tant llargament madurats com infructuosos, o suggeridors flirtejos a punta de pistola, mentre t’encomanes a la Mare de Déu de Lluc.
I ara què? Es demanaren quan s’acabà aquest quart capítol de Teatre de Barra, sentint-se una mica “secs”, ells també, d’imaginació. Però com que les idees, efectivament, no es poden matar ni amb bales, algú els hi proposà convidar a uns quants directors de cinema de reconegut prestigi a que vinguessin a fer unes copes als bars de Santa Catalina. I ells ho feren. I els directors vingueren. I ens explicaren els seus secrets… Hom ja sap que la barra d’un bar és un lloc on la gent sempre es confessa. Així, per exemple, Buñuel ens revelà quin vincle existeix entre l’Àngel exterminador i uns tirants (sí, uns tirants), Haneke ens contà què va ser d’aquells dos perversos germans de Funny Games i Woody Allen…bé, Woody Allen va fer de Woody Allen al quadrat. També vingueren el Payne de Nebraska amb una altra preciosa i tendra història intergeneracional, el senyor Tarantino, que ens donà una altra volta al pern de Pulp Fiction, i fins i tot el Déu de Trueba, el gran Wilder, que una altra vegada ens argumentà perquè ningú no és perfecte.
Entre tots ells conjugaren dues edicions tan variades com engrescadores, tal com podrà comprovar el lector que té aquest recull entre les mans.